dilluns, 29 de juliol del 2013

Benvolguts veïns;


Dissabte vaig oficiar una cerimònia de casament. Amb sis anys d’alcalde n’he oficiat molts; no exagero si us dic que el promig està al voltant dels 10 casament anuals ( potser més i tot). Vull dir que n’he vist de tots colors.

Tots els casaments tenen els seu punt de particularitat i certament, uns surten més rodons que altres. Personalment oficio tots els que m’ho demanen, però si la demanada recau en un cap de setmana, només ho faig en compromisos, bàsicament amics i n’hi ha una bona pila que en guardo un record inesborrable.

M’agrada personalitzar-les perquè crec que és una manera de donar-los-hi la importància que l’acte es mereix. He assistit a cerimònies que semblen que es mouen dins de la clandestinitat. En d’altres hi he pogut constatar que caure en els tòpics i en la cursileria ( ja no dic en la ridiculesa) és absolutament fàcil.

El de dissabte, el casament d’en Lluc i de la Maria, va ser un casament íntim i ple de senzillesa. Hi eren pura i simplement la família més directa. Tot i així va estar carregat d’una càrrega emotiva i d’una sinceritat que em va colpir. El que varen dir els germans i el que es varen dir el nubis va ser d’una emotivitat i d’una tendresa tal que em va costar contenir l’emoció. Si us dic que encara no m’ho he pogut treure del cap, em podeu ben creure.

Maria , Lluc; la més sincera enhorabona. Us desitjo molta sort i quan el pas dels anys i la monotonia comencin a burjar les vostres vides, sapigueu trobar els mecanismes per contrarestar-ho.

Us ho desitjo de tot cor.

Joan Estarriola